Isabel no ha desmuntat


Ahir, l’Estat espanyol va celebrar el dia de la Constitució en plena ofensiva recentralitzadora que aquesta setmana ha tingut el seu punt més àlgid amb l’atac a la immersió lingüística per part del ministre Wert. L’any 1978, Manuel de Pedrolo ja denunciava que “en l’articulat de la Constitució no hi trobem quasi res d’allò que demanàvem els catalans”. I amb una gran clarividència afegia: “Hi abunden, en canvi, les pedres amb les quals ensopegarem una i mil vegades”. Aquell mateix any, Pedrolo va publicar un article que amb el títol “Isabel no ha desmuntat” denunciava les contradiccions del text constitucional en matèria de règim lingüístic i que val la pena recordar-les ara que els espanyolistes qüestionen l’escola catalana. La contradicció, per exemple, que hi ha entre allò que diu l’apartat 1) de l’article primer del Títol preliminar i allò que estableix el repetit article 3. Donem-hi un cop d’ull.

En el primer llegim que l’estat “propugnará como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político”, tot de coses prou admirables, no hi ha dubte, i que durant els quaranta anys de dictadura escassejaren força. Doncs bé, segons la mateixa Constitució, resulta que aquest Estat espanyol està constituït per diverses nacionalitats, cadascuna d’elles amb la seva cultura particular i, per tant, amb una llengua que li és pròpia i per mitjà de la qual s’expressa. Si l’Estat propugna, com acabem de veure, la igualtat, no pot de cap de les maneres privilegiar una cultura, una llengua, sobre les altres, car automàticament, si ho fa, privilegia els naturals d’aquell poble la llengua de la qual escull com a oficial. L’idioma d’aquesta gent valdrà arreu del territori de l’Estat mentre la parla dels indígenes d’altres contrades únicament valdrà dintre la pròpia comunitat, i no pas en exclusiva, com la llengua castellana a Castella i terres lingüísticament assimilades, sinó al costat del castellà que en tot moment és obligatori de saber, visquis on visquis de l’Estat espanyol; obligatorietat que no es fa extensiva a cap de les llengües de les altres nacions, ja no dic en la totalitat del territori estatal, com seria correcte si “tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”, sinó dins l’àmbit cultural propi de cadascun d’aquests idiomes.

Al cap de poques ratlles d’haver declarat la justícia com un dels valors suprems que procura l’estat, la Constitució sanciona tranquil·lament la injustícia. La injustícia, afegeixo, dintre del plantejament que ella mateixa, i no jo, fa d’allò que és o ha d’ésser l’Estat espanyol: una entitat unitària. No cal introduir, doncs, plantejaments que neguen aquesta unitat per a criticar un document que, quan li convé, s’ignora a ell mateix. S’ignora tant, si ens hi fixem bé, que un cop ha establert la preeminència del castellà cau en una nova contradicció quan, a l’apartat 3) de l’article esmentat, ens assegura que “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”.

Deixem de banda la familiaritat d’aquestes expressions que el règim franquista també afavoria en els seus moments de generositat verbal i garrotada de trascantó, i observem, en canvi, que ara hom parla com si de cop i volta hi hagués interès a avantatjar les llengües “espanyoles” no castellanes, car aquest “especial respeto”, aquesta “protección” no són destinats a la llengua oficial, sinó únicament a les altres, marginades per aquella decisió. No és que ho digui específicament, el text, i és ben cert que el castellà també és una de “las distintas modalidades lingüisticas” de la península, per dir-ho amb la fraseologia que els agrada, però si hi fos comprès sobraria el mot “especial”, que distingeix, implícitament, entre unes llengües desvalgudes i una altra que no necessita aquella atenció tan respectuosa, atès que ja se li ha tingut un mirament més important.

Potser els parlamentaris encarregats de redactar el projecte de Constitució i el Congrés i el Senat que a la fi li han donat el vist-i-plau creuen, partint d’un altre tipus de reflexió, que aquest apartat contrapesa l’anterior, en el qual, repetim-ho, el castellà és declarat “la lengua española oficial del Estado” plurinacional, però sembla prou evident que, pel cap baix, han oblidat dues coses. En primer lloc, les connotacions pejoratives que arrossega el concepte de protecció: hom protegeix allò o aquell que és incapaç de valer-se tot sol i, doncs, en una forma o altra, inferior al protector, en aquest cas l’Estat espanyol que té el castellà per llengua oficial als pobles castellanoparlants, com és natural, i a les comunitats que parlen altres idiomes, com ja no ho és gens.

En segon lloc, que la declaració és platònica. Ho és, tan paradoxalment com vulgueu, que se’ns ofereixi un “respecte especial” no sol·licitat. El respecte simple, o simple respecte, seria deixar-nos tenir cura dels nostres problemes, bona part dels quals desapareixerien si ells no hi posessin les mans; el respecte especial vol dir, si vol dir alguna cosa, que continuaran intervenint-nos i administrant-nos com la part d’un tot del qual, una altra paradoxa, ens exclouen els mateixos que ens hi ha inclòs.  

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s