6 de desembre: Per una Constitució catalana


Aquest migdia ha tingut lloc a la Plaça de Catalunya un acte de rebuig a la Constitució espanyola. En primer lloc ha intervingut Irene Casas que ha llegit el manifest “Cap Constitució ens segrestarà la paraula” i que transcrivim a continuació:

Avui fa 36 que es va aprovar la Constitució espanyola. Avui els grans constitucionalistes espanyols ho celebraran, però no nosaltres.Fa 36 anys ens van fer creure que la Constitució espanyola representava la victòria de la democràcia, la fi d’un exitós procés de transició. Molts de nosaltres ens ho vam creure.36 anys més tard, hem despertat. Ens hem adonat què representa la Constitució espanyola: un sistema econòmic basat en la injustícia social, la criminalització de les formes de pensament no hegemòniques, la vulneració de drets fonamentals, la impossibilitat de destruir el sistema patriarcal,  la negació del dret de d’autodeterminació dels pobles… En definitiva la negació de la sobirania.36 anys més tard ens hem adonat que la Constitució espanyola serveix per empresonar els nostres somnis emancipadors. 

Avui, dia 6 de desembre, sortim al carrer per dir ben fort i clar: cap constitució ens podrà segrestar la paraula.Cap Constitució podrà fer que el poble català abandoni el seu desig de llibertat, cap Constitució podrà aturar les nostres ànsies sobiranes. Cap constitució ens impedirà canviar-ho tot. Perquè rebutgem la Constitució en el seu conjunt. Avui diem no a la privatització de l’educació i la sanitat, avui diem no a la precarietat laboral, avui diem no a la pobresa energètica, avui diem no a l’exclusió social, avui diem no a la criminalització de les persones migrades. Avui diem no  la injustícia social. Avui les classes populars alcem la veu per dir que cap Constitució impedirà el nostre dret a decidir, a decidir sobre tots els aspectes polítics, econòmics i social dels qual som nosaltres les persones protagonistes.

Avui cridem que cap Constitució podrà negar-nos la plena sobirania. Avui avancem cap a la plena democràcia.Avui el poble català fa un pas més cap a la seva llibertat.

VISCA LA TERRA LLIURE!

2014-12-06-10

Tot seguit ha pres la paraula Albert Carnicer que ha llegit el poema “Escat i mat a l’Estatut”

Es va aprovar en referèndum                                             
l’Estatut d’autonomia
per una ampla majoria
al Parlament  Català.
L’ elaborà el Tripartit,
ho recolzà  Convergència,
i al Parlament de Madrid
el raspallà Alfonso Guerra.
Zapatero i Artur Mas
pactaren més retallades,
fins al redactat final.
Tots dos saltant-se les regles
d’un  principi elemental :
Primer, fer parlar les urnes;
després, respectar els resultats,
que vivint en democràcia,
és qüestió fonamental.
El TT no acceptà a tràmit
recursos a l’articulat:
del PP ,d’autonomies,
del defensor popular.
Que és el que tots pretenien?:
Tombar el que el poble votà.
Ni en el preàmbul volien
que aparegués Catalunya,
com a entitat nacional.
Què som doncs els catalans?
Ens pretenen com a súbdits
però exercim de ciutadans.
I en contra de l’Estatut
recolliren signatures
per les terres de Castella
quadres, militants del PP,
d’Aragó,Navarra,Múrcia
Madrid ,Canàries i Lleó
Andalusia ,Galícia
València i Extremadura.
Quatre anys ,després del recurs
va sentenciar el tribunal,
amb la meitat dels seus membres
entre morts i caducats.
Llençà pel terra  el procés
que iniciat al Parlament,
va ser aprovat al Congrés
i per el poble referendat.

2014-12-06-11

En tercer lloc ha intervingut Jaume Pujolràs que ha fet una crítica de la Constitució espanyola a partir d’un recull de texts extrets dels articles que a finals dels anys setanta del segle passat va publicar l’escriptor Manuel de Pedrolo:

Quan la constitució espanyola es va sotmetre a referèndum, en determinats ambients va prosperar la idea que més valia aquesta constitució, per imperfecta que fos, que continuar sota les lleis franquistes. Trenta-sis anys després, una gran majoria de catalans veiem aquesta constitució com un jou. Un dels intel·lectuals que l’any 1978 va ser més crític amb la constitució i amb els partits polítics catalans que la van acceptar va ser l’escriptor Manuel de Pedrolo. D’entre els articles que en aquella època publicava quinzenalment al diari AVUI, n’hem seleccionat alguns fragments carregats de raó ja que Pedrolo, precisament, va procurar sempre aportar més arguments que els adversaris de la nostra independència.

No desgranarem tots els articles de la constitució perquè no acabaríem mai. Només veurem què en pensava Pedrolo dels més importants. Comencem pel primer que fa referència a la forma política de l’Estat espanyol i que proclama que és la Monarquia parlamentària.  No hi va haver possibilitat de decidir si volíem monarquia o república. Pedrolo ja ho va denunciar amb aquestes paraules: No pot tenir la més petita credibilitat democràtica un text que, d’entrada, declara la forma monàrquica de l’Estat i, a continuació, té la barra de dir-nos que el poble és sobirà, com si fos ell, aquest poble, qui hagués decidit aquella forma a la qual, pel que es veu, subordina la seva sobirania.

Sobre l’article dos, aquell que diu que “la constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Pedrolo escrivia: La unitat d’un Estat plurinacional es relaciona directament amb la destrucció. El poble hegemònic entén la unitat com un domini no discutible de la seva cultura, domini al qual no podria arribar sense l’eliminació de les cultures que contempla com si fossin entitats rivals, enemigues.

A l’Estat espanyol hi ha unes quantes nacions, ara per molts anomenades nacionalitats, (una figura que la constitució consagra) com si això els rebaixés importància o personalitat. Diuen que no hi ha d’haver “regiones privilegiadas”. Em penso, però, que els que ens acusen de reclamar avantatges, són els primers d’oblidar que Castella és una d’aquestes “regiones” que formen l’Estat espanyol i, doncs, que és ella qui es privilegia quan s’atorga uns drets dels quals no gaudim ni gaudirem els altres pobles.

L’article tercer de la constitució declara el castellà idioma oficial i diu que les altres llengües, sense ni tan sols citar-ne els noms, seran també oficials en les seves respectives comunitats autònomes. I després afegeix: La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques serà objecte d’especial respecte i protecció. Aquest especial “respecte” i aquesta “protecció” no són destinats a la llengua oficial, sinó únicament a les altres, que implícitament ja es dona a entendre que són unes llengües desvalgudes. A més el concepte “protecció” té unes connotacions pejoratives: hom protegeix –deia Pedrolo- allò o aquell que és incapaç de valer-se tot sol i, doncs, en una forma o altra inferior al protector, en aquest cas l’Estat espanyol que té el castellà per llengua oficial. El respecte simple, o simple respecte, seria deixar-nos tenir cura dels nostres problemes, bona part dels quals desapareixerien si ells no hi posessin les mans; el respecte especial vol dir, si vol dir alguna cosa, que ens continuaran intervenint i administrant com la part d’un tot del qual ens exclouen els mateixos que ens hi ha inclòs. 

L’article 145 de la constitució és l’únic que fa referència als Països Catalans, sense citar-ne el nom és clar. I diu així: En cap cas s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes. Tothom va entendre que aquesta prohibició s’adreçava directament a nosaltres. Pedrolo va escriure: Els senyors de les unitats sagrades s’asseguren un cop més el trossejament dels Països Catalans: les regions autònomes no es podran federar. Van separar els parents per fer-nos viure amb els estranys, que podrien ser amics i col·laboradors en lloc d’ocupants, i la separació ara, la sancionen en nom de la democràcia.

El poble català reclama avui un referèndum d’autodeterminació. La resposta del govern espanyol sempre és la mateixa: la constitució no ho permet. I tot seguit sempre hi afegeixen: inicieu el procés de reforma constitucional si això és el que voleu. Un plantejament trampós, perquè encara que el 100% dels catalans ho volguéssim, mai aconseguiríem tenir una majoria suficient per reformar-la. Sobre aquest punt, val la pena recordar aquestes paraules de Pedrolo: La democràcia de debò no té res a veure amb el nombre o la majoria si abans no delimitem el camp en el qual és lícit exercir-la; cal distingir entre allò que ens pertany i allò que és d’uns altres. És ben possible que, mentre a casa nostra som tres, a casa del veí siguin nou, però això no és suficient perquè ens vinguin a dir què hem de fer nosaltres si entre ells s’han posat d’acord. I, si ens hi obliguen, allò que a casa d’ells hauria estat democràcia en passar a casa nostra es converteix en ocupació i tirania. En cap Estat plurinacional, dominat per una de les seves comunitats, no es pot fer cap constitució democràtica, partint de la base que la unitat no és discutible.

El referèndum no ha estat possible, la consulta tampoc i, com a molt, hem aconseguir fer un procés participatiu el passat 9 de novembre. Malgrat tots els entrebancs, més de dos milions de catalans vam anar a votar. Va ser un gest de sobirania colossal per l’enorme simbolisme que ha tingut de trencament de la legalitat constitucional i de desconnexió amb Espanya. Ara bé, només per haver tingut la gosadia de cedir la paraula al poble, el president de la Generalitat, la vicepresidenta i una consellera han estat encausades. Pedrolo ja aleshores va advertir que aquesta constitució permetria aquestes accions judicials. I ho va escriure també en un dels seus articles:  Un cop aprovada la constitució que, una vegada més, consagra unitats indestructibles i per damunt del bé i del mal, els independentistes potser serem perseguits per atemptar contra la integritat territorial de l’Estat, sense que ens serveixi de gaire invocar el dret a la llibertat d’expressió.

L’acte ha acabat amb una performance en què el públic assistent ha pogut escriure un article d’una hipotètica constitució catalana.

2014-12-06-01  2014-12-06-19 2014-12-06-21

Anuncis

Un pensament sobre “6 de desembre: Per una Constitució catalana

  1. Molt bé pel poema de l’Albert. Molt bé pel recull dels textos d’en Manuel de Pedrolo, que ens ha llegit en Jaume. Molt bé pel Manifest que ens ha llegit la Irene i un fort aplaudiment per l’Arnau i a tots els que han intervingut tant pensant com elaborant la performance en el que hem pogut escriure els articles que més ens agradarien en la constitució catalana.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s